“Stupor Mundi”.

La última exposició de Ramon Herreros es titula: ”El encaje de los tiempos”. Una vegada més, ha fet honor al seu dret d´artista , és a dir, a la capacitat de buscar i trobar, d´ equivocar-se o seguir. A aquesta exposició ha anat encara més enllà del que ningú es podia imaginar; ha reconciliat dos temps, el primer que tothom recorda amb nostalgia i lloança, dominat per una abstracció poètica i geometrizant de fa setze anys, i el segon, en la que la figura del arbre y la dona es converteixen en arquetips simbólics. El pintor ha fet un llarg periple en el que partint de l´abstracció, ha derivat a la figuració, apelant al dret de l´artista a fer el que l´hi doni la gana. Ara, Ramón Herreros ha encaixat temps en el moment convenient i ha tornat a crear un “stupor mundi”. Ens ha tornat a sorprendre.

L´expressió “estupor del mundo” és una expressió que s´utiliza per citar a l´ emperador Federico II Hohenstaufen (1194-1250) personatge de caracter excèntric, heterodoxe i extraordinariament cult per l´època.

La fascinació de Ramón Herreros per aquest personatge el portà a visitar la seva tomba a Palerm i dedicar-li una de les seves obres de l´antiga època i també de la nova que s´anomena Jesi (1993-2009) i que aquí reproduim. La citació culta no estranya a aquest artista que no limita el seus interessos intelectuals a la pintura, com ha demostrat a través de la edició de la revista Arc Voltaic i que sempre ha estat envoltat d´amics cultes que celebren, s´interessen o questionen les seves troballes.

A l´actual exposició ens mostra set obres, en les que la dona-model comparteix l´espai amb formes-model. Un retrobament en el que la síntesis permet veure a la figura com abstracció i a l´abstracció com figura. Ambdós casos ens trobem davant models . La dona está aquí posant en el que podría anomenar-se “arquetips posicionals” és a dir, una forma de recollir-se sobre sí mateixa en cuclilles o en mirar cap al terra de manera abstreta, en inclinar malenconicament al cap, al tocar-se un peu o en acariciar-se el cabell. Aquestes dones callades són tan hermètiques com les propies formes abstractes que les acompanyen. Aquest moment de síntesi, és l´autèntic retrobament entre figura i forma. Entre forma i símbol. Aquest artista ha convertit a la dona en una portadora de secrets i silencis, l´ha convertit en la dipositaria d´un secret que a través d´una reservada “anunciació” coneix alguna cosa que no revela. Alguna cosa que es guarda i calla.
Amb igual reverència, representa dos octagons irregulars units en uno dels sus vèrtexs d´un blau magnífic. Els perfils creen límits precisos i diáfans, els colors ben escollits creen bellesa i una lluminositat extraordinaria per tractar, tan en la figura com en la abstracció, temes molt obscurs d´alta significación simbólica.

Jesús Martínez Clará