manel esclusa

 

el jardí d’humus

Del 17 de desembre al 21 de febrer


el temps orgànic s’escriu amb llum i amb aigua

Manel Esclusa dóna llum a un nou concepte d’humus. L’ennegriment de l’humus (part de la matèria orgànica d’un sòl) provocat per l’acumulació de carboni després de la descomposició de restes orgàniques –fongs i bactèries– es transforma a el jardí d’humus en un festival de colors vius i de cromatismes inèdits. Fúcsies, turqueses, blaus electritzants, rojos sanguinis, verds ufanosos, morats silvestres... Si l’humus apareix, fonamentalment, en les capes superiors dels perfils dels sòls amb activitat orgànica, el jardí d’humus neix en un espai –l’estudi-taller-jardí del fotògraf– amb contínua activitat creativa. Ergo, creació és organicitat en la mesura que obra és cruïlla temps-espai, inclemències de l’atzar-natura controlada. En conseqüència, el jardí d’humus d’Esclusa abandona l’estabilitat de l’humus i segueix descomponent-se i transformant-se considerablement.

Per als romàntics –i més endavant pels modernistes–, la natura era orgànica, salvatge, en la mesura que creixia i creixia fins a esdevenir superior a l’home, intimidatòria, dominant. Per als noucentistes, en canvi, a imitació dels neoclàssics il·lustrats el jardí era el locus amoenus controlat i (de)limitat per la mà de l’home, el qual desitja tenir fragments naturals enmig de la ciutat. Possiblement per respirar.

Manel Esclusa no només fa l’amor amb la natura i engendra una criatura comuna, sinó que n’aprèn els mecanismes i li confia la seva creació. A la terra, l’atac dels microorganismes subministra i accelera la formació de l’humus, el qual, amb el pas dels anys, es transformarà lentament en tota mena de minerals beneficiosos. El jardí d’humus, al seu torn, és fruit de l’escomesa esclusiana ajudat, únicament, per la força de la natura, en aquesta avinentesa, l’aigua, i ofereix –i oferirà amb els anys a venir– una colla de beneficis per a l’esperit contemplatiu dels privilegiats que vulguin acarar-s’hi. La descomposició de l’humus allibera nitrogen i substàncies biològicament nodridores: la creació d’el jardí d’humus allibera la imaginació i aporta dosis notables de fantasia i de somni poètic. Ja ho diu el diccionari: “Sota condicions anaeròbiques es formen els humus del tipus Anmoor”. Que l’observador dedueixi la metàfora.

El jardí d’humus germina dins la mirada blava del fotògraf en dues direccions, i alhora rebrosta en desenes de branquillons que s’encavalquen els un amb els altres fins a bastir el jardí, la poètica. Primer, l’home pren consciència de l’accident. Segon, l’artista reflexiona sobre el procés creatiu. Home i artista tenen dos cervells, un cadascun. I cadascun d’aquests cervells, que al seu torn són mirades i especulacions imbricades, s’espargeixen en d’altres eixos neuronals que completen, articulats, la sèrie de fotografies d’el jardí d’humus.

Amb la inspiració de la fada d’ales blaves que habita dins la seva càmera, Esclusa es va plantejar un concepte inicial, el desllorigador de la màquina creativa que ben aviat s’arboraria en forma de projecte: l’atzar. Fill de les avantguardes europees més revolucionàries [estructuralisme rus (Rodchenko), Bauhaus (Moholy-Nagy), els surrealistes (Man Ray)], el fotògraf no relacionà l’atzar –destructiu– amb un fet negatiu; ans al contrari, la destrucció és l’origen de la construcció.

L’artista ha d’utilitzar les eines que li permeten ampliar la visió. L’art natural és sobrenatural i dinàmic alhora (Rodchenko) i la fotografia va més enllà de la mera descripció horitzontal del paisatge. La fotografia per a Esclusa és una festa de formes obliqües, de textures impressionistes, puntillistes, d’una colla de referències pictòriques que dóna la pròpia natura, no premeditada. La base, en conseqüència, la diapositiva, és una aquarel·la: Esclusa dissenya i escriu les fotografies amb llum, pigments i aigua. Una sola fotografia és destruïda per l’atzar d’una inundació que nega l’estudi: és precisament aquesta imatge la que servirà de patró per tal de modelar la resta de la sèrie d’el jardí d’humus. Aquest fenomen de selecció natural s’enllaçarà, inevitablement en la ment poètica d’un artista de l’alçada de Manel Esclusa, amb una selecció cultural. I ja se sap que qui busca la veritat, té el perill de trobar-la. Prèviament a la descoberta, el fotògraf cercà totes les possibilitats, sospites i intuïcions que l’accident li oferia, i una vegada va constatat que una de les possibilitats funcionava –l’infortuni es trasmudava en art–, Esclusa s’apropa a la veritat. Per assolir-la, selecciona un mecanisme artístic i científic: l’analogia, i ens aboca a un món líquid, de textura pigmentada i de saborós collage.

Si la formació de l’humus s’esdevé arrel de l’humidificació de les restes orgàniques del sòl, les fotografies d’el jardí d’humus sorgeixen d’una emulsió fotogràfica exposada a la humitat durant algun temps. Els fongs, en aquesta avinentesa, afecten els colorants. Amb l’afegitó de l’aigua i la solubilitat de la gelatina, la imatge es descompon, es modifica, es deixata, assumeix el misteri que habita en la natura. S’ataca a ella mateixa, la natura? És l’home, qui la malmet? L’experiment de Manel Esclusa amb els jocs òptics i la geometria provoca en l’espectador un curiós estat d’alerta, d’inquietud, de no saber si som en un món real o en l’anhel de les aparences, de la fantasia dels colors saturats, colors purs al límit del color. L’explosió màxima.

“Si hi ha un problema, cal resoldre’l i trobar la solució”, diu el lema de la filosofia oriental implícita dins el pensament artístic esclusià. És aleshores quan intervé la selecció cultural esmentada suara: l’alteració germinal que ha transformat completament l’obra converteix cada fotografia en una imatge única i irrepetible (no és la mà de l’home qui en crea els dissenys). La fotocòpia resulta impossible, un atzucac: no podem copiar la gènesi, la llavor de l’univers, el compost principal del nostre planeta. Dit amb altres mots: ja no és únicament la mà de l’artista la que ha creat l’objecte, sinó que també –i en una cita a cegues organitzada per l’atzar– hi han intervingut les mans totpoderoses de la natura i del temps. Aquestes segones mans inaccessible han anat engolint la matèria física de la superfície fotogràfica per donar pas a una imatge diferent.

El fenomen primigeni, el procés de destrucció, de descomposició i de transformació de l’emulsió esdevé, al jardí del fotògraf, un procés de manipulació controlat del cultiu, donant pas a una germinació operada pel creador. Si la degradació del suport fotogràfic havia tingut lloc per motius purament naturals, el cervell del fotògraf decideix sotmetre les imatges a recursos tècnics i formals –llegeixi’s artístics– procedents d’altres àrees creatives perifèriques, sobretot, científiques. El domini del mitjà per part d’Esclusa el porta a establir relacions interessantíssimes amb les noves tecnologies, en aquesta avinentesa, del camp de la ciència.

Esclusa coneix amb escreix la importància de la dificultat com a eina d’accés al coneixement global del món, del ritme múltiple i divers del macrocosmos que ens marca les directrius i ens organitza les estructures. El que interessa en qualsevol procés de creació esclusiana és la investigació, la complexitat de l’art. En aquest sentit, Manel Esclusa fa una fotografia d’idees, de conceptes, de coneixement. El jardí d’humus no és stricto senso un conjunt de fotografies de paisatges curiosos. Hi ha simbolismes i metàfores que no poden passar per alt. L’aigua, posem per cas, ha estat, tradicionalment, un element purificador, passiu i de dissolució. Aquí fa la metamorfosi en un artífex actiu, activíssim, del projecte. Esclusa, en conseqüència, dota d’un nou significat (expressió) a un significant altament explotat (comunicació). Supera el tòpic, per tant, i amplia horitzons semàntics: en fa una nova lectura visual per tal d’obtenir un producte original que ordeni el cúmul de llocs comuns amb què ens engreixen els pseudo-artistes. El paisatge artificial (la natura ordenada i dominada) planteja el diàleg entre el conscient i l’inconscient i, al seu torn, desencadena una reflexió que novament remet a la complexitat dels processos de creació. Transformar quelcom implica un renaixement, una vida nova. La mutació és l’únic canvi que existeix, segons l’I Ching, i en aquesta sèrie d’el jardí d’humus, la metamorfosi no només no ha afectat a la bellesa de la matèria primera, el paisatge, sinó que li ha atorgat un matís salvatge i romàntic que trasbalsa en la mesura que planteja el tumult, el desordre, el desgavell amb què ha començat el projecte. Esclusa ha traduït la natura i n’ha obtingut una altra natura, escrita amb versos diferents, amb estil propi, amb llenguatge fotogràfic, però amb una essència comuna amb la natura mare o la mare natura.

Les fotografies d’el jardí d’humus són de gran format. Per a l’autor, la natura té una força superior i és un llibre de saviesa. El sistema d’impressió Giclée, amb l’ús de tintes de pigments naturals garanteixen una durabilitat de les imatges d’un centenar d’anys, aproximadament. El paper 100% de cotó natural permet l’encaixada de dos conceptes: la forma i el contingut. Natura, natura i més natura que, al capdavall, retorna al seu estat salvatge, en no seguir un ordre concret, només apareixent (per un motiu més estètic que no pas ètic), imatge per imatge, numerada amb estructura romana. Els nombres romans interessen Esclusa per la seva complexitat, estètica i visual, perquè a partir d’un cert nombre, s’encén la combinatòria. L’ordre, en definitiva, és aleatori en la mesura que totes les imatges d’el jardí d’humus es complementen les unes amb les altres per obtenir-ne una de sola: probablement la fotografia que va servir de patró i que el fotògraf reserva, com una fórmula màgica, en el seu secreter.

Dos tipus de fotografies: les magmàtiques, amb capes superposades de coneixements i de tècniques, i les explosives, fruit de l’instint i de l’instant creatiu. L’ordre i el caos, les dues teories de la creació del món. El jardí d’humus no és només una col·lecció de fotografies de paisatge alterades pel pas del temps o per la força de l’aigua. És, al meu entendre, la transsubstanciació visual de l’inefable. Que així sigui.

ANNA CARRERAS









 


  Ampliar text
Currículum
Catàleg
Notes de premsa
Veure més imatges



c. del nord,13
17001 Girona
t. 972 22 65 88



exposició actual
darrera exposició

obra gràfica
galeria
qui fa galeria
galeria opina

links
contacte





galeriacontesta@galeriapresenta.com

Català    Castellano    English